Preguntes més freqüents

Pàgina inicial/Els pares/Preguntes més freqüents
Preguntes més freqüents2017-03-14T13:13:05+01:00

A continuació us presentem una selecció de les preguntes més freqüents i la resposta dels professionals del CDIAP.

Quines són les millors joguines per estimular el llenguatge?2017-03-14T13:13:06+01:00

El joc és el punt de partida del desenvolupament a través del qual els infants descobreixen el món que els envolta, interaccionant, comunicant-se i adquirint nous coneixements. Les joguines que podem oferir als infants han de ser basades en les necessitats i els interessos que ells tinguin.

A través del joc lliure i poc estructurat els infants poden deixar fluir la curiositat i la imaginació que són el motor per al desenvolupament tant intel·lectual com emocional.

De totes maneres, no són tant les joguines en si mateixes sinó la relació amb l’altre el que estimula l’aparició del llenguatge.

Les joguines electròniques sovint desplacen l’ús del llenguatge fent que no hi hagi una bona interacció ni que s’estableixin uns bons torns de conversa. Establir torns de conversa durant el joc no tan sols potencia l’aparició del llenguatge, sinó que a més a més ajuda a establir i aprendre habilitats socials, interpretar rols, acceptar l’altre, etc.

He sentit a parlar d’una prova per diagnosticar el TEA (trastorn de l’espectre autista). És així?2016-01-26T11:21:04+01:00

Actualment, no disposem de cap prova (ni analítica de sang, ni proves d’imatge, etc.) que permeti diagnosticar el TEA.
Tot i això, existeixen dos instruments molt bons (a nivell de sensibilitat i especificitat) que són l’ADI-R i l’ADOS que tot i que d’entrada eren usats només per a recerca, donat el seu valor, de fa un cert temps s’està utilitzant també en la clínica.
L’ADI-R és una entrevista semiestructurada que es fa als pares del nen.
L’ADOS és una avaluació semiestructurada de la comunicació, la interacció social i el joc o l’ús imaginatiu de materials, per a qui sospitem d’un diagnòstic de TEA.
No són instruments que permetin diagnosticar per si sols. El diagnòstic és fruit de la valoració interdisciplinària de l’equip (psicòleg, neuropediatra, etc.) I aquests instruments ens ajuden molt, i sobretot, a l’hora de confirmar una sospita i a l’ hora de fer un diagnòstic diferencial.
Particularment, nosaltres ens hem format en aquests dos instruments i els passem quan ho creiem adequat.

He sentit a parlar de “la cadira de pensar”. Tinc una nena de dos anys i mig i no sé si és adequada per a ella2015-04-20T11:43:29+01:00
En aquesta edat, la teva filla deu oposar-se a moltes coses, deu dir que no sovint, es deu enfadar, perquè és un moment en què ja hi ha prou llenguatge com per expressar el que vol, el que no li ve de gust, etc. S’està formant la seva pròpia identitat. I li cal saber quan se li diu que no, per quin motiu se li diu, etc.
La cadira de pensar, de fet, no ajuda la teva filla, en el sentit que ella allà asseguda no pot “pensar” en el que ha fet o dit, per si sola, cal que l’ajudem nosaltres a fer-ho.
Haurem d’ajudar-la a identificar com se sent (enfadada, frustrada, enrabiada,…) i convé que li mostrem que ens en fem càrrec, alhora que li donem les explicacions (breus i entenedores) sobre allò que ha passat o allò que li hem dit.
Des que ha tingut un germanet està diferent. Plora per tot, es vol posar al bressol del bebè i no es desenganxa de la mare. A més a més s’ha tornat a fer pipí al llit. És normal?2015-01-12T11:40:57+01:00

Tenir un germanet implica un canvi important en la vida familiar. Pel que fa al nen, acostumat a estar sol amb els pares, implica deixar de ser “el petit” i “l’únic”. Tot això requereix un temps d’assimilació en què el nen pugui trobar novament el seu lloc.

Tenir un germà genera als nens sentiments oposats. Per un cantó, l’estima cap a l’altre, i per altre, la ràbia i la gelosia de sentir-se exclòs, haver de compartir, etc.

De vegades, costa acceptar que els germans es discuteixin, s’enfadin, i fins i tot, desitgin que l’altre millor que no hi fos. Si entenem que són sentiments que tots els nens tenen, i que aquests, coexisteixen amb els sentiments d’estima cap al germà podrem ajudar el nen a acceptar-ho i entendre-ho.

Davant d’aquesta barreja de sentiments els nens tenen reaccions molt diverses quan neix un germanet:

  • fan un retrocés en coses que ja estaven assolides
  • s’enganxen més als pares
  • se’ls veu més nerviosos
  • es tornen més grans i autònoms
  • no volen saber res del germanet
  • sel’s desperta un desig de cuidar molt al germà

Totes elles són expressions dins la normalitat. Si aquestes situacions s’allarguen o són extremes, podeu consultar al CDIAP i en parlem.

Quin és el calçat més adequat per un nen que comença a caminar?2017-03-14T13:13:06+01:00

Hauria de ser una sabata que protegeixi tot el peu de l’infant (tipus bota baixa), però que alhora li permeti fer, sense un esforç excessiu, tota l’amplitud de moviment possible de l’articulació del turmell, peu i dits. És important, també, que la sabata no sigui excessivament gruixuda o dura per tal que el nen pugui experimentar la sensació física que rep el seu cos quan recolza i posa pes en el seu peu per fer un pas al començar a caminar. Fóra ideal un calçat de pell suau i amb sola mitjanament dura però flexible, i que ofereixi suficient estabilitat al peu, especialment al taló, de manera que s’afavoreixi una aliniació correcta de tots els ossos del turmell i del peu durant la marxa.

El meu fill ja ha començat a caminar però cau molt. És normal?2017-03-14T13:13:06+01:00

Quan un nen es deixa anar de la mà de l’adult i comença a caminar sol diem que ha iniciat la marxa autònoma o independent. Tot i així, en aquest moment s’inicia una etapa d’aprenentatge en què el nen anirà millorant progressivament l’equilibri i la coordinació, fins que a l’edat d’entre 5 i 7 anys es considerarà que ha assolit una marxa semblant a la de l’adult. És per això que al llarg de tot aquest procés d’aprenentatge és normal que, sobretot als inicis, el nen sovint caigui o es desequilibri amb freqüència, aspectes que amb el temps i amb la pràctica de caminar hauran d’anar disminuint.

Tot i així, si tenen dubtes o troben que és massa sovint, poden posar-se en contacte amb nosaltres.

El meu fill de 2 anys ho vol fer tot sol i quan no se li permet de seguida s’enfada i fa una rebequeria. He de deixar que faci el que vulgui?2017-03-14T13:13:06+01:00

Des del naixement els pares cobreixen les necessitats bàsiques de l’infant de forma immediata. A mesura que aquest va creixent físicament, psíquicament i emocionalment va entrant en un procés de separació-individuació respecte els pares. Cap als 18 mesos comença a reclamar més autonomia i poder de decisió, a la vegada que fer les coses per ell sol i a la seva manera. Quan apareix un conflicte entre els desitjos d’autonomia i les limitacions imposades per la realitat (pares, mestres, edat…) la situació el supera i el frustra. En aquesta edat l’infant no té prou eines per gestionar la frustració ni prou llenguatge per comunicar-se verbalment, així que ho expressa a través del cos i de les rebequeries.

El nen té una necessitat d’autoafirmació. És bo que passi per les rebequeries perquè és quan s’està formant ja la seva personalitat, i és una fase més del correcte desenvolupament. La manera que té un infant de manifestar la seva independència és negar a l’altre amb el “no”.

Aquesta etapa pot ser viscuda pels pares amb molta ansietat ja que molts cop s’entén com una forma de rebel·lia, de prendre’ls el pèl i de desobediència que s’ha d’ignorar o castigar.

En un moment de rebequeria és important no enganxar-s’hi i intentar mantenir una actitud empàtica amb l’infant per tal d’ acompanyar-lo i apropar-nos a la seva emoció real. És a dir, hem de procurar posar-nos en el seu lloc i intentar entendre’l. Les rebequeries poden sorgir per diversos motius: frustració, cansament, ansietat, tensió continguda, excessiva sobre-estimulació etc. D’altra banda però, apropar-nos a les rebequeries de forma empàtica i comprensiva no vol dir cedir en tot allò que l’infant ens demana. És necessari que posem límits perquè aporten seguretat, protecció i contenció. Aquests límits han de ser coherents i respectuosos amb el moment maduratiu de l’infant.

Quan el crido no em fa cas. Però per depèn de quines coses, sí que hi va. Em pren el pèl?2014-09-01T10:38:56+01:00

Que els nens no facin cas quan se’ls crida pot tenir a veure amb diferents motius o causes: potser caldrà esbrinar si hi sent bé del tot, potser té a veure amb que no té interès per allò en aquell moment, potser no té clar que és a ell a qui es crida. Si això veieu que passa tot sovint, estaria bé poder valorar-ho pels professonals del CDIAP.

Li costa relacionar-se i parlar i la gent diu que si va a la llar li anirà bé perquè s’espavili.2014-09-01T10:35:03+01:00
El llenguatge es desenvolupa a partir del contacte i la relació amb els altres. Per tant, mentre hi hagi algú amb ell (la mare, el pare, l’avia, la cangur, etc.) que li parli i hi jugui, ja n’hi ha prou.
A més a més, no perquè tingui contacte abans amb nens, es relacionarà abans; de fet això forma part de l’evolució normal de l’infant: en un primer moment els nens juguen amb un adult o, com a molt, al costat d’un altre nen, però sense fer un joc comú, encara.
De totes maneres, si el desenvolupament del llenguatge del teu fill t’amoïna, posa’t en contacte amb el CDIAP.
M’han recomanat que dugui el meu fill al neuropediatre. Què fa?2015-01-12T11:46:26+01:00

A la consulta, el neuropediatre

  • pregunta sobre:
    • la malaltia actual,
    • l’embaràs, el naixement, l’evolució del desenvolupament psicomotor, i d’altres malalties anteriors,
    • la situació familiar, les rutines, els aspectes de criança, la son i l’alimentació,
    • i els antecedents familiars.
  • explora i observa:
    • les capacitats motores i de coordinació, valorant la força, el to i els reflexes musculars,
    • la interacció i la comunicació de l’infant amb l’entorn.
  • proposa, si escau, proves complementàries:
    • neuroimatge (ressonància magnètica, ultrasò),
    • electroencefalografia,
    • electroneuro-/miografia,
    • examen de laboratori (sang i orina),
    • valoracions d’altres professionals (psicòleg, logopeda, fisioterapeuta,…).
M’han recomanat que dugui el meu fill al neuropediatre. Qui és?2017-03-14T13:13:06+01:00

El neuropediatre és un pediatre especialista en el desenvolupament normal i patològic del sistema nerviós central i neuromuscular. Comparativament amb el neuròleg d’adults, el neuropediatre té cura del neurodesenvolupament i dels aspectes de maduració del cervell infantil. A més a més, diagnostica i tracta:

  • retard i/o regressió en el desenvolupament motor o del llenguatge,
  • trastorn d’aprenentatge i retard mental,
  • trastorn de dèficit d’atenció amb/sense hiperactivitat,
  • autisme i trastorns generalitzats del desenvolupament,
  • epilèpsia (convulsions),
  • trastorns paroxístics no epilèptics (p.ex. espasme del plor, estereotípies, pors nocturnes,…)
  • trastorn del desenvolupament de la coordinació,
  • mal de cap (p.ex. cefalea tensional, migranya infantil),
  • macrocefàlia o microcefàlia
  • i malalties minoritàries (neuromusculars, neurocutànies, síndrome genètica, encefalopatia, trastorn del neurometabolisme,…).

 

Tinc un fill que té dos anys i em diuen que ja parlarà…, però no arrenca a fer-ho. M’he de preocupar?2013-11-15T19:06:06+01:00

A partir dels dos anys comença l’”explosió del llenguatge” i el nen comença a construir frases.

Si el nen amb dos anys es comunica molt poc i té molt poc llenguatge seria convenient que consultéssiu un especialista (directament al CDIAP, o al pediatre, …) per tal de valorar la comunicació i el llenguatge, així com també poder descartar problemes auditius.

El meu fill té tres anys i comença a bloquejar-se quan parla. És normal?2013-12-02T12:39:17+01:00

Aproximadament, un terç dels nens entre els 2 anys i mig i els 5 poden passar per una etapa de bloqueig (disfèmia). Els nens estan adquirint el llenguatge i, de vegades, volen expressar moltes coses sense saber com fer-ho. En la majoria dels casos, la disfèmia remetrà sense conseqüència; aquest període s’anomena disfèmia evolutiva.

De totes maneres, si veieu que les dificultats de fluïdesa verbal del llenguatge perduren passades unes setmanes i no milloren, podeu consultar-ho al pediatra o al CDIAP.

Aquestes són recomanacions que us poden anar bé en aquest període:

  • Escolteu el que us diu el nen i no com ho diu.
  • Espereu que el nen acabi la frase, no l’acabeu vosaltres per ell ni l’interrompeu, no el pressioneu perquè acabi la frase.
A quina edat és aconsellable treure el xumet i el biberó?2013-11-15T19:05:15+01:00

El xumet tranquil·litza i calma el nen, l’ajuda a contenir-se, a esperar… Però  l’ús perllongat i intensiu del xumet pot comprometre la parla dels nens.

Es recomana que, a partir de l’any i mig, el xumet sigui només per a dormir i, a partir dels dos anys, ja no el porti.

Pel que fa al biberó, és convenient deixar-lo al voltant de l’any (quan ja s’han introduït tots els aliments). Es pot oferir la llet en gots adaptats (si és necessari) o en gots normals.

A la llar ens han recomanat començar a treure el bolquer a la nostra filla, que ara té els 2 anys. És aviat? Com ho fem?2013-11-07T12:54:28+01:00

Tot i que cada nen segueix el seu ritme, l’edat en què s’acostuma a controlar els esfínters és entre els dos i els tres anys.

És recomanable que el nen ja presenti cert llenguatge per tal que ens pugui avisar quan té pipí o caca; tingui noció de les seves parts del cos i consciència d’anar mullat o brut.

Quan decidiu treure-li, li dieu al nen que a partir de demà o d’aquell cap de setmana ja no li posareu bolquer, perquè veieu que ja pot fer-ho, que s’està fent gran. En aquest procés, caldrà que els pares us mostreu pacients, no el renyeu i l’ajudeu a fer conscient les seves sensacions.

És important que un cop decidit el moment, no us feu enrere per tal de no confondre el nen. De totes maneres, pot passar que us adoneu que no hagi estat un bon moment, que potser encara no hi estava preparat, en aquest cas estarà bé que ho atureu i ho expliqueu al nen.

Sempre hem pensat que al nostre fill no l’acostumaríem als braços, però ens trobem que li costa molt d’adormir-se i que encara no dorm tota la nit sencera. L’hauríem d’agafar?2013-11-07T12:55:08+01:00

I per què no? De fet, els braços l’ajuden a contenir-se, el fan sentir segur. Els nadons se senten molt fràgils i sentir el contacte, la veu, l’olor de la mare o del pare els ajuda a calmar-se.

No hi ha un procés únic en la qüestió del dormir. Cada nen necessita la seva manera i el seu temps per arribar a poder dormir unes hores seguides.

En qualsevol cas, si teniu dubtes, podem parlar-ne.

El meu fill té 10 mesos i no gateja. M’he de preocupar?2013-11-07T12:55:32+01:00

Cada nen té el seu ritme de desenvolupament. Normalment el gateig apareix entre els 8 i els 10 mesos d’edat, però hi ha casos en què els nens primer aprenen a caminar (a partir dels 12 mesos com a mitjana) i el gateig l’aprenen després. També hi ha casos de nens que no gategen però que tenen altres maneres de desplaçar-se, com és ara el culeig, que ho fan desplaçant-se asseguts, o el rastreig, de manera que arrosseguen tot el tronc amb el terra enlloc de fer-ho en quadrupèdia. D’entrada no és un problema que un nen tingui formes diferents de desplaçar-se i cal tenir present que en realitat el que és més important és que es desplaci, de la manera que prefereixi. De totes maneres sempre és aconsellable consultar al CDIAP per valorar com és aquest desplaçament i avaluar aspectes com la força i la mobilitat articular.

El meu nadó ha nascut prematur. Necessita alguna atenció especial que pugui rebre al CDIAP?2013-11-07T12:55:51+01:00

Un nadó nascut prematurament és considerat de risc de tenir un retard en el desenvolupament psicomotor. Segons el grau de prematuritat (les setmanes de gestació abans del naixement) el risc pot ser major o menor, i a vegades al llarg del seu desenvolupament poden aparèixer disfuncions o dificultats en l’adquisició d’habilitats i aprenentatges. Durant el primer any de vida, aquestes dificultats i/o retards es presenten sobretot en l’ambit de la motricitat. Es per això que l’atenció terapèutica en fisioteràpia dins un CDIAP està indicada per prevenir retards i per poder detectar de manera precoç les possibles dificultats que puguin sorgir al llarg del seu desenvolupament.