Des del naixement els pares cobreixen les necessitats bàsiques de l’infant de forma immediata. A mesura que aquest va creixent físicament, psíquicament i emocionalment va entrant en un procés de separació-individuació respecte els pares. Cap als 18 mesos comença a reclamar més autonomia i poder de decisió, a la vegada que fer les coses per ell sol i a la seva manera. Quan apareix un conflicte entre els desitjos d’autonomia i les limitacions imposades per la realitat (pares, mestres, edat…) la situació el supera i el frustra. En aquesta edat l’infant no té prou eines per gestionar la frustració ni prou llenguatge per comunicar-se verbalment, així que ho expressa a través del cos i de les rebequeries.
El nen té una necessitat d’autoafirmació. És bo que passi per les rebequeries perquè és quan s’està formant ja la seva personalitat, i és una fase més del correcte desenvolupament. La manera que té un infant de manifestar la seva independència és negar a l’altre amb el “no”.
Aquesta etapa pot ser viscuda pels pares amb molta ansietat ja que molts cop s’entén com una forma de rebel·lia, de prendre’ls el pèl i de desobediència que s’ha d’ignorar o castigar.
En un moment de rebequeria és important no enganxar-s’hi i intentar mantenir una actitud empàtica amb l’infant per tal d’ acompanyar-lo i apropar-nos a la seva emoció real. És a dir, hem de procurar posar-nos en el seu lloc i intentar entendre’l. Les rebequeries poden sorgir per diversos motius: frustració, cansament, ansietat, tensió continguda, excessiva sobre-estimulació etc. D’altra banda però, apropar-nos a les rebequeries de forma empàtica i comprensiva no vol dir cedir en tot allò que l’infant ens demana. És necessari que posem límits perquè aporten seguretat, protecció i contenció. Aquests límits han de ser coherents i respectuosos amb el moment maduratiu de l’infant.